|
Abans de periodista volia ser astronauta. Tenia vuit anys i la imaginació típica de qui li ha estat negat cap mena d’habilitat per al futbol i ha de passar molts patis amb altres espècimens assenyalats per la selecció natural. M’he retrobat amb aquella primigènia passió llegint Gramàtiques Extraterrestres de Fernando J. Ballesteros i editat per Bromera. Es tracta del darrer Premi Europeu de Divulgació Científica i és un amè estudi sobre en quin moment estem pel que fa a aquella vella fita d’intentar comunicar-nos amb els extraterrestres, cas que n’hi hagis. El plaer ha estat doble. Primer, perquè és una lectura interessant i combina rigor científic amb capacitat de seducció literària. I, segon, perquè és un gust poder llegir en català llibres d’una matèria on no sovintegen els títols.
Passa com amb el cinema, una altra de les meves passions, aquesta més tardana. He anat acumulant una biblioteca respectable de llibres sobre cinema. La immensa majoria són en castellà o bé en anglès. Els llibres en català són anecdòtics, i això que per militància acabo comprant-ne alguns només pel fet de ser-ho, tot i que endevino que les seves pàgines em decebran (i, per ser justos, també he de dir que molts llibres en castellà sobre cine em deceben, explicaré el perquè en un altre article).
Tornant a les Gramàtiques Extraterrestres, que recomano amb fervor, m’ha sobtat la capacitat de Ballesteros d’exposar el tema en tota la seva riquesa d’una manera natural i entenedora. El text apareix netejat d’equacions, i no se les troba a faltar. El rigor presideix els diferents capítols, però usa allò que en una contra diríem inevitablement “ritme trepidant”, un binomi que ningú s’atreveix ja a trencar. Si alguna vegada s’han preguntat, amb la de galàxies que hi ha al món, perquè carai no se sent mai ningú cridant a l’univers, aquest és el seu llibre.
|
