Un homenatge entranyable als acomodadors per Damià Barbany

Un ofici discret

La companyia Maipo subterráneo està formada per acomodadors del teatre Maipo de Buenos Aires. Foto: Teatro Maipo.

El director teatral Damià Barbany retrata en aquesta peça de caire literari la figura discreta i, a vegades, invisible, dels acomodadors de teatre, i els hi ofereix un petit homenatge.

Damià Barbany (text)// Foto de portada: Els Joglars.

Abans, aquest ofici d’acomodar el públic era exercit per una edat pausada i propera a la jubilació: gent que així es treia un segon sou. El pitjor enemic dels discrets acomodadors són els nens. Les funcions per a nens són una tortura! Però sovint, sota l’aparent i conformada assumpció d’aquest rol anònim, s’hi amaga un anhel secret, un desig exhibicionista, potser cobejat des de l’adolescència: triomfar com actor o actriu! Les funcions dels acomodadors i acomodadores del Teatro Maipo, es caracteritzen pel seu estil satíric i humor negre.

L'espectacle 'Cegada de amor' de La Cubana, on l'acomodador també pren protagonisme. Foto: La Cubana.

L’acomodador-acomodadora de teatre és una peça humana de l’engranatge escènic, peça humil, discreta, aliena als aplaudiments, però imprescindible en el ritual de l’espectacle. Abans, aquest ofici d’acomodar el públic era exercit per una edat pausada i propera a la jubilació: gent que així es treia un segon sou. Actualment, se l'ha fet seu una joventut energètica: majoritàriament universitaris que estudien la carrera als matins.
Fa anys, l’uniforme d’acomodador es caracteritzava per l’encarcarament de la corbata i el vestit jaqueta, i cromàticament per un color gris marengo o un color blau marí, similar a l’uniforme dels grums d’oficina bancària, al dels bidells de ministeri. Avui, l’evolució de l’uniforme -camisa o samarreta que pot ser d’un alegre color roig passió o d’un color negre intens- alleugereix aquesta vestimenta i la fa similar a la del cambrer o la cambrera de pub, de discoteca.

L’acomodador-acomodadora, arriba al teatre una hora abans de l’inici de l’espectacle, es canvia de roba, i a criteri del cap de sala -càrrec situat per damunt de l’acomodador- potser haurà de modificar-se el pentinat o recollir-se els cabells, s’haurà de treure el pírcing, enllustrar-se les sabates. La seva presència ha de ser polida i sense estridències, adscrita a les normes de cada teatre: és probable que no pugui mastegar xiclet, ni menjar-se un entrepà de xoriç tot veient la funció, tindrà prohibit agafar propines, haurà de tractar els espectadors sempre de vostè, etc.

L’acomodador es prepara, agafa les seves eines de treball: un plec de programes de mà i una petita llanterna, objectes insignificants, funcionals. Res a veure amb els objectes transcendents i sublims dels actors, com la calavera de Hamlet o el mocador de Desdèmona, per posar un parell d’exemples.

Les jornades de treball s’inscriuen en la rutina, tret que es produeixin incidències: un mòbil que no hauria de sonar i sona!, i a més el seu propietari té la barra de respondre a la trucada. L’acomodador ho ha d’impedir. El senyor que sense pressa però fustigat per la pròstata s’aixeca per anar al lavabo i posa en peu tota la fila. L’acomodador ha d’instar-lo a ser diligent. La senyora que vomita!, i poc o molt, fàstics a banda, l’acomodador ha d’intervenir... La senyora que instants abans de l’inici de la funció, quan ja s’han de tancar portes, es nega a entrar perquè espera el marit que està aparcant. L’acomodador ha de ser inflexible: senyora, entra o no entra! Els espectadors que arriben deu minuts després de començada la funció i amb tota la impaciència del món volen entrar, però entrar ja! L’acomodador, perfecte estratega, només els deixarà entrar en aquell moment concret que no entorpeix massa l’atenció. I si cal, amb mà esquerra... els farà entendre i acceptar que s’hauran d’esperar fins a la mitja part.

El senyor que s’adorm, i ronca com un hipopòtam! L’acomodador, amb subtilesa, ha de fer els possibles per silenciar-lo. El matrimoni que a mitja funció s’alça amb ostentació, i disconforme amb els continguts ideològics o amorals de l’espectacle, surten i en veu baixa però prou audible, es queixen de l’autor, el director i els actors. L’acomodador ha de saber mantenir-se en el seu lloc i evitar que la cosa es pugui complicar... L’acomodador ha de tenir prou astúcia per fer seure la senyora, que a quatre potes s’ha posat a buscar en la foscor la seva arracada d’or. L’ha de convèncer perquè s’esperi a la mitja part, quan s’obrin els llums de sala. Li ha de prometre que tots els acomodadors l’ajudaran a trobar la valuosa joia perduda!

El pitjor enemic dels discrets acomodadors són els nens. Les funcions per a nens són una tortura! Els nens, com un exèrcit de vàndals, criden, s’aixequen, llancen avions de paper, llancen caramels, parlen entre ells! En aquests casos, què pot fer el pobre acomodador?
Molt de tant en tant, passa que l’acomodador ha d’anunciar al públic la suspensió de l’espectacle per la incompareixença d’un actor o actriu. L’argument que justifica aquesta absència posa a prova la capacitat simuladora de l’acomodador, ja que habitualment, estigui constatat o no, es diu que “s’ha posat malalt”.
En ocasions, els dies d’estrena es pot donar el cas que l’acomodador-acomodadora arribi a trepitjar l’escenari de manera fugaç, tant sols els instants imprescindibles per lliurar uns rams de flors als protagonistes. I d’immediat retorna a la foscor del pati de butaques, en mig de la pompa; el seu ofici és discret, desapercebut, l’acomodador-acomodadora ho sap, ho accepta.

Però sovint, sota l’aparent i conformada assumpció d’aquest rol anònim, s’hi amaga un anhel secret, un desig exhibicionista, potser cobejat des de l’adolescència: triomfar com actor o actriu! Sí, sí, de vegades, sota el gest d’anyell, submís, amable, que amb un somriure assenyala a l’espectador quina és la butaca que li pertoca, s’hi oculta el gest de llop, d’alerta, depredador, el gest calculat d’una Anne Baxter-Eva Harrington, esperant l’ocasió propícia per ocupar el lloc de Bette Davis-Margo Channing a la pel·lícula: Eva a plena llum.

Qui ho sap...? De vegades l’atzar..., un sobtat desmai de l’actriu protagonista... que es desploma tota ella sense consciència..., algú que reclama allò de sempre: “si us plau, si hi ha un metge a la sala... que pugi a l’escenari!”, el regidor que atura el conegut drama de ficció per tal d’afrontar l’imprevist drama de la vida..., l’actriu encara no es recupera i un tramoista espavilat ja li fa el boca-boca... Hi ha un desconcert general... De sobte, la veu de l’acomodadora s’imposa amb una rotunditat del tot convincent: “estiguin tranquils, senyores i senyors, no cal suspendre, jo em sé el paper de memòria, jo he vist totes i cadascuna de les 128 funcions representades fins aquesta nit, jo puc substituir aquesta actriu amb total garantia, jo puc lluir esplèndida!”, i l’acomodadora ja és a l’escenari, ja domina l’espai, i amb un matís i un to perfectament mimètic, declama la frase de l’actriu que ha quedat interrompuda per la importuna indisposició. És cruel, però l’espectacle continua!, l’espectacle ha de continuar peti qui peti! I a l’escena final, quan cau el teló, els “bravos” i llargs aplaudiments certifiquen el pas de l’acomodadora al firmament de les estrelles, mentre l’actriu, ja mig recuperada, es mossega les ungles, els dits, ferida en el més profund del seu ego, s’ho mossega tot!
I aquest és un somni d’acomodadora, que possiblement mai no es farà realitat...

De vegades. però, el rol insignificant d’acomodador-acomodadora es transforma i magnifica, salta del pati de butaques a l’escenari, s’integra a la grandesa del drama o la comèdia convertit en un personatge investit d’un caràcter, d’un text, d’una acció, com en aquell celebrat espectacle de La Cubana: Cómeme el coco, negro.
O com els dos personatges d’acomodador que apareixen a La llotja de Josep M. Millàs-Raurell, una peça teatral que incideix en el tema etern de la gelosia, amb diverses escenes que transcorren en unes llotges del Liceu ocupades per l’alta burgesia barcelonina.

Tal vegada el Teatre Nacional de Catalunya podria incloure La llotja en la seva parcel·la de programació destinada a recuperar autors catalans. De passada, els acomodadors-acomodadores de debò, en veure’s retratats a l’escenari, en ser el centre d’atenció sota el llum dels focus, podrien sentir-se cofois i homenatjats. O tot el contrari, podrien sentir-se envaïts per un odi ferotge, esperonat per aquella competència inesperada i deslleial, sentir-se colpits per un estímul assassí en contra d’aquells actors que damunt l’escenari s’atreveixen a suplantar-los, gosen posar-se a fer d’acomodadors!
En tot cas, ja posats en un dilema quasi filosòfic, podríem arribar a la conclusió que si aquest ofici ha de subvertir una discreció que li és intrínsicament essencial, i ha d’enfilar-se a l’escenari per conèixer l’esplendor del triomf, l’emoció de les pujades i baixades dels telons vermells amb serrell d’or a ritme d’aplaudiments, han de ser ells, els acomodadors autèntics, els protagonistes absoluts d’aquest ascens a l’altar de Talia.

Com es fa a l’Argentina, concretament al Teatro Maipo de Buenos Aires: va ser l’any 1997, quan empesos per la necessitat d’explicar des de l’escenari tot el que havien vist i sentit al llarg de la temporada teatral, els acomodadors i acomodadores van decidir fer una representació que satiritzava obres, actors, personatges.
L’èxit va donar-los el pas a la continuïtat. Des de llavors, les funcions dels acomodadors i acomodadores del Teatro Maipo es caracteritzen pel seu estil satíric i humor negre. Les funcions s’assagen al llarg d’una setmana, mai no es perllonguen més enllà dels vint-i-cinc minuts i, si bé hi ha pautes argumentals marcades, la gran protagonista de la nit és la improvisació. Per més èxit que tingui, el teatre sempre esgota les localitats, es representa una única vegada, coincidint amb el dia de l’última funció que representen els actors. Any darrere any, els privilegiats coneixedors d’aquesta festa teatral, treballadors del Maipo, públic de la professió, familiars, convidats escollits, i etc., esperen aquest dia amb molta impaciència, ben convençuts de passar una estona d’allò més divertida.

A Buenos Aires, aquest dia, l’ofici d’acomodador-acomodadora deixa de ser discret.