Daniel Martínez, director general del Grup Focus

«El gran mercat del teatre català és Europa»

El Grup Focus s'estructura en quatre àrees d’activitat molt diferenciades: el teatre, en totes les seves variants, des de la producció d’espectacles a la gestió de sales; l’àrea d’esdeveniments, que engloba des de l’organització de petits actes fins a esdeveniments de gran format; infraestructura i serveis tècnics tant per a la mateixa empresa com per a clients aliens al grup, i un servei de comunicació especialitzat en el món de l’espectacle. El grup va facturar el 2006 a l’entorn de 30 milions d’euros i té una plantilla de 160 persones fixes i una nòmina diària de mitjana de 328 treballadors, inclosos artistes, tècnics i personal que fluctua en funció de l’activitat per la qual se’ls contracta. Amb ja més de 20 anys d’història és sens dubte l’empresa de teatre més important de l’estat. I en l’àmbit europeu, multinacionals anglosaxones del musical al marge, també està molt ben situada. Daniel Martínez presideix a més l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya i també la federació estatal d’empresaris del sector.

Gerard Gort (text) // Sebastián Scarso (fotos)

"La manera de fer teatre a Catalunya fa que qualsevol espectacle, sigui del gènere que sigui, fins i tot el més comercial i fràgil de continguts, tingui una bona factura i un format correcte i una qualitat excel•lent" "Hem demostrat i ens hem demostrat que els prejudicis que teníem sobre la dificultat per exportar teatre per una qüestió lingüística no tenen fonament” "El de competència deslleial entre el teatre públic i privat és ja un concepte antic. Les relacions són ara les corresponents a un sector que pensa en el conjunt del desenvolupament teatral del país i no només en els interessos particulars que tots tenim" "Faltava desembarcar a l'estranger amb el teatre de text. La nostra qualitat és homologable a les millors produccions europees, les crítiques ho reconeixen: el teatre català es cotitza" "El teatre Romea és un teatre de director; el Villarroel, d’autor i el Condal, un teatre de comèdia. El Goya programarà a partir de la perspectiva de l'actor" "Abans ens acusaven de monopoli. Ara tothom entén que com més dimensió té una empresa més pot apostar per la creació"

Més enllà de Catalunya quin és el mercat de l’empresa?
A la resta de l’estat espanyol encara podem créixer molt però especialment ens hem fixat l’objectiu de guanyar terreny en l’àmbit europeu. Aprofitant que disposem d’un dels directors més cotitzats en aquests moments com és el Calixto Bieito ja hem començat a desembarcar amb força a Europa. Ens hem adonat que no només tenim un lloc en aquest mercat sinó també que no tenim res a envejar a la resta de produccions. Europa és el punt clau de la nostra mirada. Ara ho fem potser una mica per prestigi i militància. Volem sobretot exportar i divulgar la manera de fer teatre a Catalunya. Sóc visceralment un fanàtic teatral i en concret del teatre català. La manera de fer teatre a Catalunya fa que qualsevol espectacle, sigui del gènere que sigui, fins i tot el més comercial i fràgil de continguts, tingui una bona factura i un format correcte i una qualitat excel•lent. Això, juntament amb la creativitat, fa del teatre català una magnífica etiqueta per vendre a Europa.

Tots els espectacles que porten a Europa mantenen l’idioma original?
Fins ara, en tots els espectacles que hem produït, no hem hagut de canviar mai l’idioma original de les obres perquè els muntatges es representen amb subtítols. Fer el Macbeth a Londres en català va ser tot un honor i l’estrena d’Ibsen en català va ser un èxit. “Plataforma”, per exemple, es fa en castellà. Hem demostrat i ens hem demostrat que els prejudicis que teníem sobre la dificultat per exportar teatre per una qüestió lingüística no tenen fonament.

Diu que sobretot ara exporten produccions per militància i prestigi però evidentment això amplia la quota de mercat.
Tenim ja una certa demanda de coproduccions europees i aquest és el camí a seguir. Això ens permet ampliar quota de mercat i les possibilitats de venda d’un espectacle, que lògicament rendeix més com més es fa. El problema és quan has de retirar un espectacle. Pels artistes també és molt gratificant veure com una obra a la qual han dedicat temps i esforços obté el màxim rendiment econòmic però també social i cultural.

Equivocadament, es creia que el nostre mercat natural era l’Amèrica Llatina però aquest és un mercat molt llunyà i en crisi econòmica. Europa, en canvi, ens és un mercat més proper i que està més en sintonia amb les nostres receptes teatrals.



Què diferencia un empresari de teatre dels d’altres sectors més estrictament economicistes. S’ha de ser un fantàtic del teatre com vostè es declara?
Sóc de l’opinió que s’ha de tenir una certa passió pel teatre però els fets demostren que hi ha alguns empresaris del sector que es basen només en criteris economicistes. Crec que la clau del nostre èxit és que hem sabut combinar els coneixements i la pràctica empresarial, jo de fet sóc economista de formació, amb una vocació teatral. Aquesta doble visió ens ha ajudat a tirar endavant en els moments durs que hem passat. I en moments dolços com els d’ara, en què ja som una empresa consolidada, encara s’ha reforçat més l’aposta teatral. Els problemes econòmics són menors i en conseqüència ens podem dedicar molt més a gaudir de la producció dels espectacles que més ganes tenim de fer. És molt difícil ser empresari del sector sense el component vocacional. Potser no sigui imprescindible però estic segur que ho passo molt més bé fent aquesta feina que els que no tenen aquesta vocació.

Com va néixer Focus?
Jo treballava en una empresa industrial i em dedicava al teatre amateur i independent des del 1966. Teníem el grup “Génesis Teatral del Turó de la Peira” amb el que vam començar a fer coses bastant dignes i amb les quals donàvem sortida a les nostres dèries teatrals. En aquell moment de revoltes mundials el teatre era un bon instrument per canalitzar aquelles voluntats de canvis. Vam girar per tot l’estat del 1975 al 1980, treballàvem en castellà perquè aleshores jo era exclusivament castellanoparlant i era el director del grup. Com que vam treballar molt i no érem professionals els diners que guanyàvem els invertíem en l’adquisició de material fins al punt que disposàvem de tant material que el vam començar a llogar a altres companyies. Aquest va ser el detonant que ens va fer plantejar poder viure d’això. Un bon dia vam decidir crear una empresa per viure del teatre. Vint anys després és cert que vivim del teatre, com era el nostre somni, però el fet és que no som nosaltres els que fem teatre; en aquest sentit som actors professionals frustrats. Aquesta és la servitud que hem hagut de pagar. El nostre èxit ha estat fer possibles els mitjans perquè siguin altres els que facin teatre.

Sovint el sector privat ha acusat els teatres públics de competència deslleial. En aquests moments encara es percep l’oferta pública com una competència?
El de competència deslleial entre el teatre públic i privat és ja un concepte antic. És cert que durant un temps cadascú anava per la seva banda de manera molt autista i això creava una competència no només deslleial sinó aferrissada. Això a Catalunya ja s’ha superat des fa uns anys a partir de l’organització del sector i perquè les administracions han assumit que el teatre públic ha de servir per complementar l’oferta privada. El teatre públic ha de complir la seva funció i és absolutament necessari perquè el teatre té una gran incidència en el pensament humà. I deixar-lo només en mans del que diu el mercat seria una temeritat. La necessitat del teatre públic és inqüestionable i ha de complir els buits que hi ha. En aquest sentit la convivència és ara absolutament normal. A Catalunya i més concretament a Barcelona l’àmplia oferta privada fa que el teatre públic no necessiti fer coses que per exemple s’han de complir en altres llocs. Com que aquesta feina no és tan gran a Catalunya uns i altres ens hem dedicat a donar més qualitat a les diferents produccions que fem. En aquest punt ningú creu que està trepitjant el terreny de l’altre. El de Catalunya ha esdevingut el model que segueixen altres llocs de l’estat per propiciar una convivència normal i positiva entre el teatre públic i privat. A Catalunya és on el diàleg no només és normal sinó que és constant i de forma natural parlem dels problemes generals i intentem evitar coincidències i contradiccions en les programacions d’uns i altres. Quan aquest diàleg no existia passaven coses com que a vegades es programaven tres espectacles iguals en tres equipaments diferents. Les relacions són ara les corresponents a un sector que pensa en el conjunt del desenvolupament teatral del país i no només en els interessos particulars que tots tenim.

L’administració, a més, coincideix amb la visió que aquest sistema és inamovible i que està bé. Els últims responsables del Departament de Cultura de CiU, socialistes i ara d’Esquerra han coincidit en això.

A partir d’aquestes coincidències quines reivindicacions fan ara a l’administració per reforçar més el sector?
Les converses són constants i l’administració entén que el pes de la producció ha de recaure en el sector privat. I per això cal facilitar que el sector privat tingui les màximes possibilitats de creixement. Amb la creació de l’ICIC s’avala que el teatre és indústria cultural i que el seu desenvolupament és un objectiu estratègic. El nostre és un sector a l’alça, amb molt de futur, i això l’administració ho ha assumit. Amb els nous responsables del Departament hi estem en diàleg perquè es consolidi tot el que es fa des de l’ICIC i perquè es dissenyin noves fórmules per procurar un desenvolupament més potent dins del nostre territori i per créixer cap al mercat estatal i europeu. El que demanem és que ens continuïn ajudant a créixer.

A l’exterior sempre optareu per la fórmula de respectar els idiomes originals dels muntatges gràcies als subtítols?
Depèn dels països. N’hi ha que estan molt acostumats a consumir cinema i teatre amb subtítols, i en aquests llocs no costa gaire. Aquí estem viciats d’origen sobre aquest costum perquè ho doblem tot. De totes maneres a nosaltres ens vénen de gust experiències com la que vam fer en l’homenatge a Catalunya que vam coproduir amb la Gran Bretanya i en què hi havia la meitat dels actors anglesos i la meitat catalans i cadascú parlava en el seu idioma. Va ser una experiència satisfactòria. I ara mateix ens plantegem una coproducció amb actors del país on es representa i que després el muntatge es faci a Catalunya amb actors catalans. Si s’aconsegueixen els lligams amb els productors europeus aquest és el model ideal. El més important d’una obra és la idea que es vol traslladar i si la comuniques en l’idioma del públic receptor sempre esdevé més propera. I si tenim els mateixos directors i escenògrafs i la mateixa productora es pot traslladar a l’espectador el mateix missatge i la mateixa forma estètica. Només canviarien els actors. Tenim un projecte així amb Sant Petersburg per fer un clàssic rus i un clàssic català amb dos elencs. Amb Noruega també podríem desenvolupar un projecte similar amb actors noruecs i catalans.

L’aposta prioritària de creixement passa per la internacionalització?
Precisament hem creat un departament internacional a l’empresa perquè considerem la internacionalització una prioritat total. Durant molts anys hem rebut el que feia Europa i obríem la boca i aplaudíem. Actuàvem de manera provinciana pensant que una cosa, per venir de fora, ja era bona. I ara comencem a superar aquests prejudicis i tòpics.

Es percep la marca diferencial del teatre català en el mercat europeu?
Sí. Me’n vaig començar a adonar a Madrid, on el teatre català ja s’identificava amb una marca de qualitat. Fa uns dies a Brescia, a Itàlia, vam presentar-hi un espectacle i ens van sortir un munt de contractacions. El què passa és que fins ara no ens coneixien.

Els únics que han mantingut la presència del teatre català a l’estranger són les companyies històriques i faltava desembarcar-hi amb el teatre de text. La nostra qualitat és homologable a les millors produccions europees, les crítiques ho reconeixen, sobretot amb les produccions del Romea i el Lliure. El teatre català es cotitza.

Han diversificat molt clarament els perfils dels teatres gestionats pel grup. Per què?
El teatre Romea és un teatre de director; el Villarroel, d’autor i el Condal, un teatre de comèdia. Aquestes línies tan concretes obeeixen a la voluntat que cada teatre tingui una línia suficientment clara i marcada per crear una clientela concreta. El Condal és el que aposta per un tipus de producció més comercial, més lúdica. El Romea és un teatre de director, la visió de la programació la dóna un director com Calixto Bieito que aposta per una línia arriscada i d’altíssima qualitat que prima les noves formes de direcció. I el Villarroel és un teatre d’autor dirigit per un director-autor que és el Javier Daulte i que pretén que es facin obres només d’autors vius apostant principalment pels nostres autors joves i als quals a més volem donar continuïtat: que hi hagi autors residents.

Al Goya quin paper li reserven?
Amb el Goya dedicarem un espai obert a la visió de l’actor perquè tant director, com autor, com actor tenen visions molt diferents del teatre. Per això hem fitxat el Josep Maria Pou de director artístic. És una persona molt al dia del teatre que es fa arreu del món. És un altre fanàtic del teatre. La seva visió és diferent perquè busca els espectacles que pertorbin els espectadors però fixant-se en els papers que volen fer els actors.

Amb quins terminis treballen al Goya?
Volíem obrir la programació a finals d’any però ens han sortit complicacions amb les obres, un problema de cimentació no previst, i s’ha hagut de refer el projecte. Ara treballem amb la idea de poder obrir al març-abril del 2008.

Quin tipus d’esdeveniments organitzen?
Com que som gent de teatre podem oferir tot tipus d’esdeveniments, de petit i gran format, en què la creativitat està garantida. Vam fer la cerimònia inaugural del Fòrum i ara farem la de l’Expo de Saragossa 2008 sota direcció de Calixto Bieito. El nostre plus és la creativitat. Som l’única empresa de l’estat que té en plantilla creadors, actors, directors i escenògrafs. La nostra dèria és culminar una factoria de creació amb la marca Catalunya com a referent. Tenim un prestigi en el món dels esdeveniments i això genera negoci. Això ens és molt important perquè les tres àrees de negoci que no són el teatre pròpiament són les que donen solidesa a l’empresa. El nostre compromís és amb el teatre i que aquestes tres àrees de negoci funcionin bé ens permet arriscar més amb el teatre, que sempre és un cara o creu.

La dimensió de l’empresa és el que els permet assumir riscos?
En som molt conscients i entenem perquè els altres no arrisquen. Sense una solidesa econòmica és impossible. Cal també el suport de les administracions, i nosaltres el tenim. No sé quants Focus pot tenir Catalunya però com a representant del sector crec que s’ha de tendir a engrandir les empreses. El país i el sector necessiten empreses molt més potents. A Catalunya tenim la matèria prima de la creativitat i aquesta ha de ser la nostra aposta industrial. Aquesta ens permet presentar-nos a tot el món. No ens ha de fer por parlar de teatre en clau mercantil o de rendibilitat econòmica. En el fons com millors resultats econòmics obtinguem més oportunitats tenim de crear artísticament. S’ha de procurar que hi hagi més empreses grans.

Voleu tenir competència?
La necessitem. Hi ha molt per fer i hi ha lloc per més grans empreses. Durant un temps hem estat molt qüestionats i ens han acusat de ser un monopoli. En aquest moment sembla que això ja no passa perquè tothom s’adona que convé que hi hagi empreses amb dimensió.

Abans parlàvem del mercat exterior. El mercat interior encara pot créixer?
Ha de créixer. És el nostre repte. Perquè expandir una activitat cultural ha de ser una obligació. Tot ciutadà que no va al teatre és un espectador possible. I tenim molta gent que va al teatre però n’hi ha molta més encara que no hi va. Atraure’ls és el nostre objectiu. Disposem d'unes infraestructures per fer teatre molt importants arreu del territori però que estan desaprofitades perquè només s'hi fan representacions setmanals. Han de tenir molta més activitat. Tenim els contenidors necessaris, públic potencial i produccions suficients. El que falta és ampliar les representacions. Per aconseguir-ho calen recursos públics i un compromís de l’empresa privada perquè cada espectador que es guanya reverteix en l’empresa privada. Per això hem d’implicar-nos en estratègies per captar nous públics. Els ajuntaments que han fet magnífics teatres però que no tenen prou activitat és que s’han equivocat.

El preu de les entrades són un impediment perquè nous públics s’acostin al teatre?
El preu de les entrades és molt baix, està per sota dels índexs europeus. I està demostrat que baixar preus no fa anar més gent als teatres sinó al contrari. El que no es pot fer és devaluar el fet teatral.

Es plantegen obrir noves àrees de negoci?
No. Les divisions d’activitat són les quatre esmentades. El que sí hem fet és obrir fa sis mesos una delegació a Madrid.

Podrien a curt termini gestionar també un teatre a Madrid?
No diem que no. De moment tenim una oficina que gestiona les nostres produccions però no descartem que en un futur nosaltres mateixos puguem tenir una programació pròpia a Madrid en un mateix espai amb els espectacles que concebem a Barcelona. Seria un teatre d’exhibició.