|
"Tant em fot! Jo no faig res per la cultura catalana i la cultura catalana no fa res per mi. Tens paper de fumar? " |
|
|
|
|
Cantautor insòlit. Transgressor i histriònic. Persona i personatge. Pintoresc joglar que explica històries d’addiccions, perversions, marginalitat, prejudicis racials i novies terroristes. Cantant i humorista. Actor. Tendre i cruel. Estrella. Meticulós. Precís. Trobador perfectament guionat. Professional. Extremat. Estrany. Infantil. Polifacètic. Lacònic. Únic i irrepetible. Monstre i amic. Artista. Hi ha només un Albert Pla o n’hi ha molts? Tant se val. Al cap i a la fi, quina és la diferència?
¿Quina és la diferència entre ser Albert Pla i no ser-ho? En ser el principi d’un artista multimèdia en ebullició permanent i ser el final d’un cantautor més. Entre ser feliç i fer feliç als altres. Entre dir “No, no, no, per aquí no passo”... o entre dir “Sí, sí, sí, continuaré fent el que em surti dels pebrots”. I quina és la diferència entre ser d’aquí i sentir-se de tot arreu? Entre el Déu de l’èxit i el Diable del fracàs, entre el cel dels aplaudiments i l’infern d’una carrera anodina. Entre ser bo o aparentar ser algú molt diferent, fins i tot roí. I quina és la diferència entre el bé i el mal. Quina és la diferència, al cap i a la fi, si tot forma part del mateix paquet? Quina és la diferència entre morir entre els braços del públic o entre les mans de la crítica més despietada. I quina és la diferència entre estar inspirat i entre estar a punt d’expirar. I quina és la diferència entre la pregunta sense resposta, entre la resposta sense pregunta. Entre una de freda i una altra de calenta. Nan en un país de gegants, sempre errant? Miserable en terra de magnats? Entre les nits blanques i les negres no sempre hi ha espai per a les grises. Albert Pla mai no deixa indiferent ningú. Aquesta és la seva gran diferència.
DIFERENT O RARA AVIS?
Fa mesos que Albert Pla recorre els escenaris de tota la geografia espanyola amb el seu disc La diferència. I segons es pot comprovar fent una simple ullada a la seva agenda de concerts, fins a final d’any encara li resten centenars de quilòmetres d’aplaudiments abans de donar per acabada una gira que envejarien molts cantants, més convencionals i potser considerats “més seriosos” que ell. D’aquí al 31 de desembre, el seu aura musical es teletransportarà a indrets tan diversos com Granada, Vigo, A Coruña, Santiago de Compostela, Elx, Níjar, Gandia o Donostia, entre d’altres. L’èxit ha pujat a la seva esquena i sembla que allà se sent còmode; no vol baixar.
Benzina va tenir l’oportunitat de compartir amb Pla una estona dissabte 25 d’abril, entre l’assaig previ i l’actuació amb què va obsequiar al públic del Teatre Alegria de Terrassa (Vallès Occidental). No era la primera vegada que jo l’entrevistava, cosa que he d’agrair a Pedro Páramo, el seu fidel representant i, malgrat tot, amic. I espero que no sigui l’última.
Tens fama de ser un entrevistat difícil. Fins i tot, algun periodista s’ha queixat del complicat que li ha resultat treure’t dues frases seguides.
És que hi ha preguntes a les que es fa difícil respondre amb més d’una frase, que es responen soles o amb un sí o un no.
T’he de dir, per contra, que també he vist entrevistes teves amb respostes molt extenses. Treure’t més d’una frase depèn bàsicament de l’habilitat del periodista?
No tinc ni idea i no vull ni pensar-hi. Aquest és un tema que no ocupa cap lloc en les meves inquietuds personals.
Entès. Quina és la diferència entre Albert Pla i Albert Pla Álvarez?
Jo sóc sempre jo. Quan fumo sóc jo, quan pixo sóc jo i quan cago també sóc jo.
També ets el mateix fora i dintre de l’escenari?
A l’escenari em comporto d’una manera, i en el metro d’una altra. Hi ha estones que tinc son i hi ha estones que no; sóc diferent segons els moments, però sempre sóc jo. Sóc el mateix en la mateixa mesura que sóc diferent pel matí i per la tarda.
Nit i dia, matí i tarda, Albert Pla s’ha llaurat un espai dins de l’imaginari musical col·lectiu. S’ha obert camí a base de cops del matxet de les seves cançons, que a vegades són com abraçades a l’esperit, i d’altres, com dards enverinats que es claven directament al cor. Potser hi ha moments que és ell mateix, però sempre resulta diferent.
LA LLEGENDA DE LA REALITAT
La llegenda que envolta Albert Pla explica que neix a Sabadell el 22 de setembre de 1966, sense que ni la seva família ni els seus veïns vegin en ell cap senyal especial que l’identifiqui com “l’elegit”. És des de ben petit, per dir-ho de forma planera, un nen totalment normal; potser massa i tot. Després de passar totalment desapercebut per l’escola d’educació primària i formar part d’un grup d’escoltes –del que acaba renegant–, els seus pares l’inscriuen en un curset de natació. Aconsegueix aprendre a nedar i, per a major sorpresa de tothom, guanyar una medalla en uns campionats alevins en la modalitat de cent metres papallona. Però un dia, sense cap motiu aparent, es tanca a la seva habitació a meditar i no l’abandona fins que està convençut que qui sortirà serà una persona nova, un home diferent.
Dit i fet: abandona la natació, deixa els estudis, s’autoproclama autodidacta, troba una novia, se’n va de vacances, coneix gent, prova l’alcohol i d’altres substàncies, el nom de les quals tenen gust a herba. També aconsegueix lliurar-se de fer el servei militar al·legant que no és apte per culpa del seu alt nivell de colesterol. En un principi pensa dedicar el seu futur a l’escriptura, però canvia d’idea en el moment que cau a les seves mans una vella guitarra. No sap tocar-la, però hi dedica a l’instrument moltes hores i molta paciència fins aconseguir extreure-li algunes notes i acords; amb més hores i més paciència composa un parell de cançons que a ell li semblen decents; i després una tercera que és millor, i segueix una quarta que supera les anteriors...
La llegenda també diu que en un període de la seva vida passa dos o tres anys mirant la televisió en un pis dels afores de Sabadell, on hi ha dies en què per ell desfila bona part de la intel·lectualitat maleïda d’aquell moment. Mentrestant, petits trossos de paper es van omplint d’esbossos que, amb el temps, acaben convertint-se en llavors de futures composicions. En les estones lliures que li deixen la seva activitat creativa en el camp de la música i els seus compromisos socials, treballa en el sector del tèxtil per guanyar alguns diners. Així viu dues, tres o potser quatre vides diferents.
HO SENTO MOLT
Amb un ramillet de cançons, Pla es presenta a la IV Mostra de Cançó d’Autor que se celebra a Jaén. És el 28 d’octubre el 1988 i aquell, el primer cop que puja a un gran escenari. I arrasa. Arriba carregat d’il·lusions i marxa amb el premi al Millor Intèrpret i a la Millor Cançó sota el braç. Vini, vidi, vinci.
Un any després, el 20 d’octubre de 1989, publica el disc Ho sento molt (PDI), que té una gran acollida per part del públic i de bona part de la crítica. En ell hi figuren les cançons Papa, jo vull ser torero, La sèquia, Vida d’un gat, L’home que ens roba les novies, Crim d’amor, El legat del pastor, La platja, La violació, Vocació de suïcida o La nana de l’Antonio. En línies generals, són temes que trenquen alguns dels pesats motllos dels convencionalismes musicals més abjectes de l’època. D’aquest darrer, fins i tot s’enregistra un videoclip (12 de maig de 1990) que representa TVE al Festival de Televisions Regionals de Linz (Àustria). Abans, però, el 15 de març, ofereix un recital al Palau de la Música Catalana. Les columnes del temple sagrat tremolen: ha nascut una estrella.
Ho sento molt, que el mateix Pla recorda com “un disc amb cançons molt maques”, suposa tota una revolució; el país es posa en solfa, fins i tot es podria dir que es commociona davant la irrupció d’un intèrpret com aquest, decidit a conquerir un lloc en el panorama musical sense moure’s ni tan sols del sofà i envoltat d’acords minimalistes que embriaguen. Alguns ja el santifiquen aleshores i es converteixen en fervents devots de Sant Albert Pla, mentre que d’altres no dubten en erigir-se en jutges i botxins alhora, i el condemnen i crucifiquen després de sotmetre’l a escarni públic des dels mitjans de comunicació més conservadors. Sigui com sigui, aquesta dualitat es converteix en una constant que, com una ombra, acompanya al cantautor al llarg de tots aquests anys.
He vist moltes crítiques sobre tu i m’he adonat que sembla que no hi ha cabuda per a les mitges tintes. Mentre alguns crítics et santifiquen d’altres et repudien malaltissament.
És normal, no? Això li passa a tothom. Hi ha gent a la que li agrada el que faig i gent a la que no. És lògic.
No deixes indiferent ningú.
Sí, a la gent que no em coneix. La imatge que donem de nosaltres mateixos és una cosa que se’ns escapa molt a tots. Crec que és millor no pensar-hi gaire.
Quina imatge creus que projectes?
Mai no ho he pensat, no vull pensar-hi.
He llegit en algun lloc que la teva imatge és el resultat d’un estudi de màrqueting molt ben fet i amb molt bons resultats.
És que no vull pensar-hi...
Algú ha definit les teves cançons com obres fràgils en la part instrumental i punyent en la textual. Què en penses?
Això és una tonteria.
Albert Pla no és un compositor tradicional. Les seves cançons, com si estiguessin dotades d’autonomia pròpia, acostumen a fugir del que dictaminen els estàndards. En ocasions, es diria que gaudeixen, ja des de la primera estrofa o des del primer acord, de l’energia vital suficient per fer realitat l’axioma diví del “creixeu i multipliqueu-vos”. I ho fan espontàniament. Són denses des del punt de vista de l’extensió de les seves lletres –això és quelcom que el cantautor no pot negar–, alhora que harmonioses des de la perspectiva musical. Les imatges que evoquen són esbossos de paisatges atípics, on només els exploradors més valents s’atreveixen a posar-hi un peu. I el públic incondicional aplaudeix, ja sigui en privat o de forma col·lectiva, el resultat final: inspirades elucubracions que, engalanades amb el vestit de la lògica indecència, es converteixen en fades que somien ser ballarines en el paradís escènic planià; o fins i tot muses que opositen perquè aquest escultor de la música les doti d’un cos i d’una ànima pròpia.
Et consideres un nan al país dels gegants o un gegant al país dels nans?
Com que viatjo molt, sí que em sento bastant estranger. I a vegades molt petit.
Acostumes a sentir-te més petit que gran?
Normalment, sí.
En quin moment et sents gran?
Potser quan estic escrivint una cançó. Però no és ben bé que em senti gran, sinó que em sento bé. Ho passo molt bé.
Gaudeixes?
Gaudeixo molt les cançons i moltes d’elles les allargo molt per poder-les fer gaudir. No les acabo mai.
Si hi ha una característica de les teves cançons és que acostumen a contenir molta lletra. Algunes podrien figurar en el Llibre Guinness dels Rècords.
Normalment les escurço. Sempre acabo fent un exercici de reducció, però tot i així surten llargues.
Sobre el pla tridimensional, Pla segueix composant i interpretant en directe temes en els que tot allò que sembla estar ben vist per la societat benpensant rep un tracte, com a mínim, descarnat. És el sistema de l’antisistema per definició. Algunes de les qüestions que tracta tenen un component social o polític tremendament delicat. Són ganes de fer la guitza? O és que aquest enfant terrible de la música té un ADN transgressor? En qualsevol cas, quina és la diferència?
AQUÍ S’ACABA EL QUE ES DONAVA
Publicat el 13 de novembre de 1990 per PDI, la segona incursió de Pla en un estudi de gravació dóna com a resultat un disc molt més directe que l’anterior. La llegenda diu que la discogràfica i ell canalitzen tots els seus esforços perquè el treball tingui la promoció que mereix: cap. El 10 de desembre d’aquell mateix any, menys d’un mes després de l’aparició del disc, Pla és reconegut amb el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya. Tota una proesa per algú que viu al marge del sistema establert, només equiparable a veure en un debat televisiu a un republicà mostrant el seu suport a la família reial espanyola; o a un negre que, pancarta en mà, es manifesta a favor de l’apartheid pels carrers de Johannesburg.
Quan un artista que viu al marge de l’establishment recull un premi com aquest, passa a formar part del sistema?
Jo mai no he recollit cap premi personalment. Aquest és l’únic que he recollit, perquè em van donar diners. Això sí que és un premi, la resta són mariconades. Un premi és un premi, no una estatueta o un diploma. Un premi és alguna cosa útil com els diners o un estudi de gravació per tal que el premiat, si és cantant, pugui continuar desenvolupant la seva feina en bones condicions.
El teu primer àlbum es va editar en plena efervescència del rock català. A algunes estrelles del moment, que van fer algun intent en castellà, i també a tu posteriorment, us van criticar el canvi d’idioma. Això està ja superat?
A mi no em va criticar ningú, però sí que vaig estar uns anys sense cantar a Catalunya. Però ho vaig entendre, perquè sempre he pensat que a Catalunya s’ha de cantar en català; si cantes en castellà, veste’n a Valladolid, com faig jo.
Vas deixar de cantar en català i vas deixar de cantar a Catalunya?
Vaig treure un disc en català i després... Bé, no és que cantés en català, vaig cantar un any en català...
Un gran cantant en català pot fer una gran cançó en castellà?
El cas dels altres ho desconec. A mi em surten sempre les cançons en castellà, no ho puc evitar. Hom fa cançons en l’idioma en què es troba còmode i que li pot facilitar molt les coses per poder gaudir-ne molt.
Música catalana és la que es fa a Catalunya o la que es fa en català?
A mi no em trobaràs en aquesta discussió. No em trobaràs pas discutint sobre això. Tant em fot! Jo no faig res per la cultura catalana i la cultura catalana no fa res per mi. Tens paper de fumar?
No, ho sento.
Llàstima.
Et consideres influent?
A casa meva, a l’hora de sopar i perquè sóc jo qui fa el sopar.
Aquest disc és considerat per la crítica menys interessant que l’anterior, tot i que conté temes interessants com Historias del 600 o Sexy; també conté peces com L’Eva i l’Eugeni, La caixa de música, La fàbrica crema, El quarto dels trastos, La gran cascada, La barricada de Santpaucentdeu i El capellà del poble. El treball, segons reconeix el mateix cantant, es fa a partir de restes del primer. Ni l’un ni l’altre, però, el porten a actuar gaire fora de Catalunya.
Possiblement, desconcertat per l’inesperat èxit obtingut en un període de temps tan breu i a la manipulació a la que està sent sotmesa la seva figura (des d’alguns sectors el volen vendre com el nou valor nacional català), l’artista opta per donar a la seva carrera un gir de 180 graus. Enterra el seu personatge anterior i en crea un de nou que, a partir d’aquell moment, expressa el seu món interior a través de rumbes catalanes. Fitxa per BMG per al seu llançament a tot l’Estat espanyol i PDI aprofita i edita abans un CD recopilatori de les seves dues primeres obres. A partir d’aquell moment, Pla inicia una nova etapa. De característiques similars en la forma, però en el fons diferents.
NO SÓLO DE RUMBA VIVE EL HOMBRE
Pla torna a sorprendre l’any 1992 al reinventar-se musical i escènicament. A l’agost grava el videoclip El bar de la esquina, i el 24 de setembre BMG edita el que és el primer disc de l’artista en castellà. No sólo de rumba vive el hombre, un treball que ja és un clàssic de la música popular d’aquest país, suposa un trencament radical amb el seu estil anterior amb l’adopció d’una música més viva, la rumba catalana, com a eix central de les seves creacions. Per aquest treball, el 17 de desembre rep el premi Ícaro Diario 16 al cantant revelació i el de millor disc de l’any de la revista Rock de Lux.
La cançó Carta al Rey Melchor es converteix en una pedra a la sabata de la discogràfica. Titulada inicialment Carta al Rey, la companyia intenta forçar alguns canvis. En ella, Pla declara el seu amor a una princesa a la que, si el Rei li ho permet, convertirà en la seva esposa; planteja una qüestió d’amor tan profunda que, si és necessari, el protagonista del tema es mostra disposat a renunciar als seus principis de republicà, canviar de camisa ideològica i retre acatament a la Monarquia.
Joaquín el necio, un al·legat contra el racisme, és una altra de les joies d’aquest disc, que també inclou Diarrea mental, El sol de verano, Enterrador de cementerios, El bar de la esquina, La dama de la guadaña, Nuestro jardín i Salsa pal nene.
Prendre’s la vida amb ironia és una manera com qualsevol altra de supervivència?
És un recurs més, suposo.
Tu te la prens amb ironia, la vida?
Depèn de quines coses i depèn de quins moments. Per cantar sí que faig servir la ironia entre molts altres recursos. Està bé.
La ironia es pot convertir en un dard enverinat.
Sí. També es poden dir les veritats d’altres maneres.
Com per exemple?
A veure, deixa’m pensar... L’amor, la tristor, el terror, la soledat... Hi ha milers de sensacions, imatges que alguns reben amb fred i d’altres amb calor i estàs parlant d’un diumenge a la tarda. Tothom beu i menja a la seva manera.
L’artista, que considera aquest disc com el passaport que li va obrir la porta de l’Estat espanyol, comença a ser conegut més enllà de les fronteres catalanes mentre treballa en el que ha de ser el seu proper àlbum en castellà. El 1993 ja el té concebut, però Veintegenarios –aquest és el títol– no arriba a publicar-se. És un treball amb el que amenaça amb dinamitar els ciments del sistema per la seva “poca correcció política”. I l’epicentre del desastre és el tema La dejo o no la dejo, que provoca picors al cos directiu de BMG. L’argument de la cançó es basa en la història d’un home que es debat entre el dilema d’abandonar la seva novia –una activista terrorista– i denunciar-la a la policia o fer, per amor, la vista grossa a la barbàrie que aquesta ha provocat. La polèmica, sumada a la suposada baixa qualitat del disc en què s’argumenta la versió oficial, fan que finalment, emparant-se en un informe jurídic intern que menciona la possibilitat de ser processat per apologia al terrorisme, la companyia discogràfica decideixi abandonar el projecte. Pla es nega a canviar res del contingut de les seves lletres i fa una gira sense disc al mercat.
El gener de 1993 inclou dues cançons seves a la pel·lícula Mi hermano del alma, de Mariano Barroso. Pla posa un peu en un art diferent.
SUPONE FONOLLOSA
En aquest espai d’incertesa, amb un disc censurat i sense nous temes pel directe, la conjunció dels estels –o potser simplement la casualitat– el porten a preparar un espectacle que barreja música i literatura. Titulat Supone Fonollosa, es basa en textos del poeta –maleït– Josep Maria Fonollosa, mort el 1992. Des de novembre de 1994, Pla està presentant la seva nova proposta en sales de petit i mitjà aforament de tot el país. El 18 de setembre de 1995, BMG/Ariola publica el que serà el quart treball discogràfic del cantautor. El disc aconsegueix que el públic mantingui el seu interès per aquest artista singular.
En aquest disc s’inclou una versió en castellà del clàssic tema de Lou Reed Walk on the wild side, que ell bateja com El lado más bestia de la vida i que es converteix en tot un èxit. En ella explica la història de diversos personatges que, lluny de portar vides convencionals, decideixen caminar pel costat més salvatge de la vida. Una joia de 4 minuts i 32 segons en la que el deixeble supera al mestre per la banda més cañí del terreny musical.
Quin és el costat més salvatge de la vida?
Això depèn de cadascú.
On està la teva línia per passar a aquella banda?
No ho puc dir, acabaríem a la presó.
Ets un somiador romàntic o un psicòpata obsessiu?
Un somiador. No em veig com un psicòpata obsessiu, malgrat que si anés al metge podria donar-se el cas que em digués que sí que ho sóc. A més, els psicòpates ho passen molt malament i jo m’ho passo molt bé.
Et sents més cantautor o més explicador d’històries?
Tant me fa. Que cadascú em qualifiqui com vulgui o com se senti més còmode. No tinc cap necessitat de definir-me a mi mateix, ni com una cosa ni com l’altra.
Com et podria presentar a un hipotètic amic meu extraterrestre?
Com Albert. [Riem] ¿No has anat mai a una d’aquestes festes on et presenten algú i et diuen: “Fulano de tal, arquitecte”? Quan em passa això, somric i penso: “Y a mí qué cojones me importa”.
El disc també inclou els temes Añoro, Como una nube, Devoro, Mi esqueleto, Mujer mala, No, Maldita ciudad, No quise hacerte daño, Pobre muchacha, Puedo empezar i Sufre como yo.
Pla col·labora amb Roberto Iniesta, d’Extremoduro, –per qui sent admiració– a la banda sonora del film El dia de la bestia, d’Álex de la Iglesia, el 1995.
Un cop acabada la gira Supone Fonollosa, Pla rep una oferta temptadora de la mà de Pepe Miravete: el director teatral li proposa un paper protagonista en una obra en la qual també hi participen l’actriu Marisol Galdón i una serra mecànica. El gener de 1996 s’estrena Caracuero, escrita per Helmut Krausser en base a la tragèdia real de Werner Bloy, un home al qual la policia va matar a trets el 1987 per error. Les funcions se succeeixen i el cantant fa un passeig triomfal pels escenaris de gairebé tota la geografia espanyola amb el balanç final de 150 representacions. En una d’elles, el director de cinema Juanma Bajo Ulloa es troba entre el públic.
Entre la gira que fa abans del disc de Fonollosa, la que fa després de la publicació d’aquest, la que fa quan el treball comença a funcionar, i la que fa amb Caracuero, Pla passa per tot arreu quatre vegades en només dos anys. El cantant es convenç en aquell moment que ha d’obrir un parèntesi, aturar-se i preparar alguna nova proposta. Després de nou mesos, torna a començar rescatant una antiga idea, però portant-la a terme d’una manera diferent.
VEINTEGENARIOS EN ALBURQUERQUE
Malgrat la negativa inicial de la companyia, el 15 de setembre de 1997 Veintegenarios veu finalment la llum a través de Veintegenarios en Alburquerque, on el cantant rescata part d’aquell treball “oblidat”: quatre temes per ser més exactes. Com a atractiu afegit, agafats del repertori que ha interpretat en els darrers temps en directe, també inclou alguna cançó nova, versions d’altres autors com Soy rebelde, de Jeanette, i Alboraya, d’Oriol Tramvia.
El treball, el cinquè en la carrera de Pla, es presenta en format de fals directe, es grava a la localitat extremenya d’Alburquerque i té en els crèdits una llista de col·laboradors de luxe: Fermín Muguruza (ex de Kortatu), Manolo Cabezabolo i Robe Iniesta (Extremoduro), amic i company de moltes aventures del cantant de Sabadell. També apareixen Quico Pi de la Serra i Javier Ibarra, un rapero que aleshores té 16 anys i que s’edita ell mateix els discos.
Les circumstàncies que van provocar que el disc es convertís en una obra maleïda no han canviat gaire al llarg dels anys, però el miracle ha estat possible i La dejo o no la dejo s’incorpora finalment a la discografia de Pla. Altres temes inclosos són El camión de la basura, El gallo Eduardo Montenegro, Lola la loca, Mañana lo dejo, Marcelino Arroyo del Charco, Pepe Botika, Qué más da si da o no da i Veintegenarios.
Si volgués escriure una guia útil perquè Albert Pla agradés a tothom, què hauria d’explicar en ella?
He fet reunions i reunions amb gent de màrqueting de les companyies de discos, que s’han entestat en preguntar-me aquestes coses i han acabat preguntant-se-les a ells mateixos. El dia que responguis a aquesta qüestió, podràs treballar en una discogràfica.
El 1997 té un marcat accent cinematogràfic per a Pla. La llavor plantada a Caracuero fa que Juanma Bajo Ulloa li ofereixi col·laborar a Airbag. Bé, en principi li ofereix cantar un tema de la banda sonora, però després la cosa es va enredant... i acaba interpretant un personatge. Veure al de Sabadell vestit de capellà cantant la cançó Soy rebelde no té preu; o sí, ja que si tothom hagués entrat de franc al cinema el film no hauria estat un dels més taquillers d’aquell any. En el mateix exercici fiscal, el cantautor es col•loca a algunes pel·lícules més. El seu tema Sufre como yo entra en la banda sonora de Carne trémula, de Pedro Almodóvar, i també obté papers en el curt Eureka, de Salvador Perpinyà, i A los que aman, d’Isabel Coixet.
Com valores les teves experiències al cinema? Estàs satisfet?
Sí, i tant! M’agrada molt el cinema i sempre que puc faig alguna cosa.
Tens projectes en aquest sector?
Sí, 860.
T’agrada el món de la imatge?
Sí.
A què es deu la teva escassa presència a la televisió?
A la tele és el lloc on em proposen més coses. Però no em sento còmode.
Per què?
No em sento còmode fent una entrevista i a la tele, encara menys. I si és per cantar... Crec que no és el lloc on puc explicar-me bé.
Si amb la gira Supone Fonollosa descobreix que pot anar sol, amb la de Veintegenarios es convenç de que està molt bé sense una gran troupe al darrere.
ANEM AL LLIT
L’artista rescata la seva llengua materna per oferir 10 cançons de bressol (8 en català i 2 en castellà), amb la col·laboració de Gerard Quintana, exlíder de Sopa de Cabra. En un homenatge al que molts consideren el seu mestre, Pla també s’atreveix amb una versió sui generis del clàssic de Jaume Sisa Qualsevol nit pot sortir el sol. Aquest és un retorn a l’estudi on el cantant exerceix d’autèntic artesà, s’encarrega de tot i de mica en mica va construint el disc, que BMG/Ariola edita el 23 d’abril de 2002. Anem al llit és, pel moment, l’únic treball discogràfic del que no ha fet cap espectacle.
Què tens, que omples els teatres?
No ho sé... No ho vull descobrir, no sigui que algú s’adoni i... Tinc sort.
La teva agenda de concerts està plena per aquest any.
No em puc queixar.
Què creus que aportes a la música?
A la indústria en concret, res; i a la música en general, res. Aporto les cançons i els espectacles que faig. No sé si és o no una gran aportació.
Què veus quan mires enrere?
Bé, porto ja tants anys... Veient el gremi, veig que sóc amic de tots [riu]. Dels que fan música, eh?
Per què et dediques a la música?
No ho sé. És un trapitxeo meu.
Anem al llit conté 10 cançons. A més de la mítica obra de Sisa, es troben petites joies com Pipí, Dorm, Somnis, Somiatruites, La fada dormilega, Demà, Dues dones, Primer amor i Duerme mamá. Un disc que inspira tendresa i al que segueix un altre de molt diferent.
CANÇONS D’AMOR I DROGA
Igual que fa amb Fonollosa, Albert Pla treu de la foscor l’obra d’un altre escriptor. En aquesta ocasió es tracta de Pepe Sales, pintor, poeta i compositor català, a qui va conèixer poc abans de que la sida se l’endugués del pla terrenal el 1994. El cantant musica poemes de Sales (bàsicament textos datats entre 1981 i 1994) en un doble compacte (un en català i un altre en castellà titulat Un regalito para Espanya) que surt a la venda el 15 d’octubre de 2003.
Al disc l’acompanya un espectacle a cavall entre l’actuació musical i el teatre, dramatitzat pel director teatral Àlex Rigola. Es tracta d’una posada en escena diferent a les que Pla té acostumat al seu públic: l’acompanyen una despullada Judith Farrés, que interpreta i llença efectes sonors i samples, i una pantalla gegant de vídeo que il·lustra alguns dels temes de Sales i als que l’Albert imprimeix una forta càrrega dramàtica. Un espectacle, en paraules del cantautor, “molt guapo”.
El disc conté 19 cançons, algunes d’elles veritablement crues. Es tracta d’Alexandre el gran, El bosc, Virgo vamp, Pintada de nit, Home com cal, Joan Pere, Lefa’m, Meritxell, Poble de stars, Cristo de les farmàcies, Nocturn, Camí blanc, Era Perkins, Vallclara, Sicamore Tree, Tres acords contra la sida, Gos blus, Quando Corpus Morietur i Moro Moro.
VIDA Y MILAGROS
El 13 de juny de 2006, BMG/Ariola posa a la venda el setè disc d’Albert Pla. Es tracta d’un CD en directe que s’acompanya d’un DVD recopilatori de grans èxits que fa un repàs als temes més significatius de 18 anys de carrera. El cantant es fa acompanyar per amics, músics tan grans com Quimi Portet (productor i guitarra elèctrica), Carles Benavent (baix), Jorge Pardo (saxo i flauta) i Tino DiGiraldo (bateria); el seu inseparable Diego Cortés s’encarrega de la guitarra espanyola, i la seva companya sentimental, Judith Farrés, li fa els cors. El cantant recorda tot plegat com “una festorra”.
Entre el blanc i el negre sempre hi ha el gris?
Això es veu, oi? Sempre, sempre... No ho sé, ja no hi he pensat tant. Però en principi hi és, no?
De quin color és la teva ànima?
No té color, és transparent. O, en tot cas, té un lleuger to de color tabac.
He llegit unes declaracions teves en les que deies que ja se t’havia ocorregut tot i que el difícil ara era fer realitat aquest tot.
Bé, sí, no... Allò venia a una pregunta sobre si preparava un disc nou. Jo ja tinc moltes coses preparades. El difícil és triar què tiro endavant i què no, depenent del moment, de la situació, de la meva vida... Depèn de tot. Amb el que tinc pensat ja podria tirar molts anys, sí, i jubilar-me tranquil·lament.
Tens per fer uns quants discos?
Sí.
No et preocupa la crisi d’idees?
No. Diguem que ja tinc un estoc d’idees i per acabar-lo farien falta molts anys un darrera de l’altre.
I la crisi econòmica, et preocupa?
La meva o la dels altres?
La global.
Crec que aquesta crisi sempre hi és. Tu has tingut peles alguna vegada?
No.
Doncs ja està. La crisi és permanent.
Els temes inclosos al disc són aquells que més han funcionat fins el moment, els que han tingut més acceptació per part del públic: Marcelino, Añoro, Mi camello, El gallo Eduardo, Joaquín el necio, Lola, El bar de la esquina, Carta al Rey, Sufre como yo, La dejo, Rebelde, Insolación (que es va incloure en català al disc Aquí s’acaba el que es donava amb el títol de La barricada del Santpaucentdeu), El sol de verano, Pipi.
El 3 de juliol s’estrena en el Festival Grec de Barcelona El malo de la película, un espectacle que combina teatre, música i cinema. La pel·lícula, codirigida per Pla i Farrés i amb cinc temes nous, té una línia argumental al marge de les cançons: relata les reflexions d’un advocat que ultima la conversió d’una zona rústica en polígon industrial. Juanma Bajo Ulloa, Joaquín Jord i Cesc Gay col·laboren com a actors.
LA DIFERÈNCIA
Editat per El Volcán Música (2008), Pla considera que aquest és “el disc que hauria d’haver fet ja fa molt de temps”. Es tracta d’un treball en el que les cançons d’històries tràgiques i delirants donen peu a d’altres quotidianes i sorprenents, delicades i brutals, crues i surrealistes; i en el que la calma es transforma en tempesta, la comèdia conviu amb la tragèdia i la serenor esdevé desenfrenament durant uns minuts.
L’espectacle recupera una idea de l’època de Veintegenarios, que no va passar d’embrió per la censura que en aquell moment va exercir la companyia discogràfica sobre aquest disc. A saber: un personatge que intenta muntar una posada en escena ell sol i que, mentre toca la seva guitarra i canta, controla el so i la música pregravada que l’acompanya, a més dels focus que pengen d’una estructura metàl·lica i que li serveix de decorat. Un atrezzo que no és altra cosa que un paraigües de llums que acaba vestint les cançons amb una ànima multicolor: tragèdia, deliri, quotidianietat, delicadesa, brutalisme, crueltat i surrealisme, entre d’altres tonalitats.
Què diferencia La diferencia dels teus discos anteriors?
Res. La diferencia és un títol equivocat, un títol com un altre. Jo mai no poso títols a les cançons.
Et veus bé amb el casc?
No m’he vist mai. He vist el pòster, però no hi havia llum... Crec que és pràctic.
Prefereixes un bon casc o un bon casquet?
[Riu] Un bon cascorro.
Abans de plantejar-se qualsevol treball discogràfic, Pla pensa prèviament en el tipus d’espectacle que l’acompanyarà. Primer apareix la idea que, un cop madurada adopta la forma de concepte i, finalment, acaba convertint-se en un tot escènic. A partir d’aquí, el treball d’estudi se simplifica, al menys pel que fa a la tria dels temes que s’enregistraran. I en aquest disc, com no pot ser de cap altra manera, també s’ha imposat aquesta manera de fer, marca de la casa. Res no és producte de la casualitat, res no queda en mans de l’atzar.
Pla, com molts altres cantants i grups en aquests temps de descàrregues il·legals per internet, guanya els diners amb les actuacions en directe. I més de la forma en què s’ho ha muntat des que la discogràfica el va deixar sense disc, provocant que es quedés sense banda, espectacle, sense res nou que donar-li al seu públic.
Et treu la son les vendes dels teus discos?
No. Si em tregués la son seria insomne.
Què en penses de la pirateria a internet?
Res.
Ni a favor ni en contra?
Ni a favor ni en contra.
Que algú es pugui descarregar i gaudir gratuïtament de la teva feina?
Cadascú pot descarregar-se el que li surti de la pixa. Mentre no em truquin cada dia... Com vols que estigui en contra de que la gent es baixi coses que vol baixar-se i que estan “allà”?
El problema és que estan “allà”?
No sé si és un problema; per a mi no és cap problema.
Tu vens menys discos i guanyes menys diners.
Sí, i si un dia no faig un concert, també deixo de guanyar diners. I si ho mirem així, ara també estic perdent diners, perquè podria estar cantant en lloc de fent aquesta entrevista.
Una entrevista és sempre una inversió de futur. Humanitza als artistes.
Per això n’hi ha alguns que van a la tele.
El disc és un territori abonat amb 10 cançons: La diferencia, Hongos, Buscando, Ciego, Soñando, Corazón, Transparente, Malos pensamientos, Fantasma, La colilla, Juerga catalana.
La línia que separa el bé del mal, el blanc del negre, el positiu del negatiu és molt prima. Tant, que a vegades és difícil veure ben bé on estan els límits. Pla s’ha convertit amb el transcurs dels anys en un planetari humà on tots els móns són possibles. En un univers diferent on llueix, amb llum pròpia, una estrella diferent.
© Revista Benzina nº 36
|
Ets a: 
José Antonio Pilar