Josep Serra. Director del Museu Picasso

«El 2008 hem de disposar ja d'una nova forma jurídica que ens faci més autònoms»

Josep Serra es va incorporar a la direcció del Museu Picasso el novembre del 2006. Ara es troba immers en un any que defineix de transició cap a un model de gestió que es proposa atraure nous públics locals i guanyar incidència social a partir de la construcció de noves lectures i nous discursos a l'entorn de l'artista malagueny i especialment de la relació que va mantenir amb la ciutat de Barcelona.

Gerard Gort (text) // Anna Bosch (fotos)

"Volem construir noves narratives a l'entorn de Picasso. La idea és oferir lectures més transversals de l’artista i la seva obra perquè el museu esdevingui un espai més participatiu i que atregui els diferents públics locals. Per això hem de ser més imaginatius i atrevits " "Estaria bé concebre el museu no com un lloc de pas que compta els que hi passen sinó com un lloc més d'estar-hi i comptéssim més l'estona que s'hi estan els que hi entren” "El discurs monolític i mític de Picasso s'ha de revisar. Hem d'incentivar que els artistes i comissaris més joves en presentin noves perspectives" "En política d'adquisicions serem ambiciosos però molt realistes. Més que comprar hem de seduir els familiars de Picasso i els col·leccionistes privats perquè ens prestin obres" "L'estat gairebé sempre que compra una obra la disposita a Madrid. Que el MNAC hagi rebut la cessió d'un Picasso és una molt bona notícia. Espero que algun dia ens tocarà a nosaltres" "Ara mateix jurídicament no existim i això ens resta competitivitat. Amb més autonomia gestionarem millor els recursos i en generarem de nous" "Sempre serem un museu municipal però crec que com a museu d'interès nacional podem aconseguir algun acord de finançament amb la Generalitat" "El debat sobre si un museu l'ha de dirigir o no un gerent és fals. L'important és el projecte que aporta el director i la seva capacitat per envoltar-se dels millors. Espero que els que van polemitzar amb el meu nomenament continuïn sent exigents amb el Picasso"

Quan es va incorporar al càrrec es va fixar l'objectiu d'atreure més públic local. Quines idees posarà en pràctica per aconseguir-ho?
Els projectes del museu són lents, a mig i llarg termini. La idea és que el Picasso és un museu públic, de Barcelona, i de Catalunya, amb un patrimoni que s’ha de posar en valor i fer-lo més accessible. El que volem és construir noves narratives a l’entorn de Picasso i ara mateix estem treballant en això. La idea és oferir lectures més transversals de l’artista i la seva obra perquè el museu esdevingui un espai més participatiu, més de coneixement. I, per tant, que els diferents públics locals puguin trobar al museu un espai de diàleg i finalment d'experiència pròpia. Per això haurem de diversificar molt l'activitat i oferir instruments d'aproximació a la col•lecció més diversos, imaginatius, atrevits i arriscats.

Atraure nous públics locals implica limitar les visites massives de turistes al museu?
Parlar molt de gestió és avorrit perquè la feina dels gestors del museu ha de ser més excitant. Haurem de manegar el tema del públic com fa tothom, activant sistemes de reserves i altres mesures tècniques per regular l'afluència de públic. El que tinc clar és que hem de garantir qualitat de contemplació als visitants. Hem de garantir unes condicions mínimes, és evident que en una sala plena de gent és difícil fer segons què. Però penso que aquest és un problema tècnic al qual trobarem una resolució tècnica i no em preocupa tant com la de fons que comentàvem abans i que és la més important.

La xifra de visitants ha tocat sostre?
No ho sé, és possible, però no m’agradaria centrar el debat del museu en aquestes qüestions sinó en com posem en valor la col•lecció que tenim, en com fem interessant i atractiu Picasso i en com ens fem més influents en el nostre entorn. El museu ha de tenir més influència social.

Això vol dir que no en té prou?
Sí, segur que en té. Però n’ha de tenir molta més. La realitat a fora canvia molt ràpid mentre que al museu tot és mou molt més lentament. I hem d'intentar que en els objectes d'art, a més de penjar-los a les parets, la gent hi trobi vies de participació. Estaria bé que en lloc de concebre el museu com un lloc de pas que compta els que hi passen fos un lloc més d'estar-hi i comptéssim més l'estona que s'hi estan els que hi entren. Segurament valen més tres hores d’un nano al museu que no 5.000 visitants durant vint minuts. La meva intenció és dirigir el debat cap aquí i fer-nos necessaris.

Com ho faran per incentivar la recerca i construir nous discursos sobre Picasso?
La meva generació i les més joves ja no giren tant com les anteriors al voltant de Picasso i, per tant, hem de trobar noves lectures per part d’artistes i comissaris més joves. El discurs monolític i mític de Picasso s’ha de revisar, segur. Hem d’oferir una narrativa nova. Aquesta tardor hi haurà un curs de postgrau a la Universitat Autònoma de Barcelona sobre Picasso. És un primer pas modest d’una tasca que tindrà continuïtat per aconseguir que en cinc, sis, set anys una nova generació de gent de les més diverses disciplines (història de l’art, estètica, cinema, fotografia...) reflexioni i analitzi l’obra de Picasso des de noves perspectives. Això ens oferirà noves lectures i ens construirà una narrativa diferent del mite. Tenim un gran corpus tèoric sobre Picasso però a cada generació li pertoca reinterpretar les teories i mirades precedents. En això hem de ser arriscats, valents.

Què comportarà l'ampliació del museu cap a la plaça Sabartés i el carrer Flassaders?
Un cop l’Ajuntament ha començat la urbanització de la plaça, el museu ha rebut per part de l’Ajuntament l’antic orfenat, un edifici que hi ha darrere del museu. Ara convocarem el concurs per decidir quin arquitecte projectarà aquesta ampliació. Es tracta d’una ampliació molt important perquè suposa un nou edifici per al museu on s’emplaçaran les activitats més polivalents com l’espai educatiu en un sentit molt ampli, s’hi faran conferències, tallers, lectures... I també hi haurà un gran espai de recepció i acollida de grups que és evident que pel carrer Montcada no podem atendre com cal. Així ens dotarem del que tenen la majoria de museus grans: un espai-debat. És millor un museu en una plaça que en un carrer de dos metres d’ample. El que passa és que això és una obra que tardarà entre un any i mig-dos anys. Ens n'anirem al 2009.

Pensa introduir canvis en la política d’adquisicions del museu?
La raó de ser del museu és la col•lecció que té, que explica la relació de Picasso amb Barcelona. És un museu que neix de l'impuls de Sabartés, secretari personal del pintor, d’altres amics seus de Barcelona i del mateix Picasso i la seva vídua, que van fer-hi nombroses donacions. Per tant, aquesta col•lecció hem de tenir l’objectiu d’incrementar-la partint però del principi de la màxima ambició però també de la màxima modèstia i realisme. El preu d’un Picasso al mercat és inacessible per a un museu públic. No tenim cap possibilitat. Tot i això continuarem intentant ampliar la col•lecció, aviat donarem alguna notícia, potser podrem adquirir alguns dibuixos i gravats; quan poguem, adquirirem alguna obra. Ara, amb el conveni de la capitalitat amb el Ministeri el museu rep uns diners que per comprar Picassos no són suficients i per això hem d’explotar altres vies, a través, per exemple, del mecenatge. I sobretot hem d’aconseguir ser un museu suficientement atractiu perquè la família o col•leccionistes privats més que vendre’ns una obra ens la prestin durant un temps determinat. Aquesta és una possibilitat que vull col•locar en paral•lel a la política d’adquisicions. Fa poc, per exemple, hem renovat per un any un préstec de 60 obres propietat de la família i col•leccionistes privats que tenim a la col•lecció permanent. És una via molt realista, que va néixer per desig de la família.

Què en pensa, de la cessió del Ministeri al MNAC de l’obra de Picasso Dona amb barret i coll de pell adquirit per l’estat?
Crec que és una gran notícia que aquesta obra s’hagi dipositat al MNAC perquè l’estat espanyol quan compra una obra, no sé per què, gairebé sempre la diposita a Madrid. A més de la del MNAC també se’n van dipositar dues a Màlaga. Espero que algun dia ens tocarà a nosaltres. Tant de bo sigui un signe que aquesta sensibilitat va canviant.

En quina fase es troben els treballs per dotar el museu d'una nova fórmula jurídica?
Ara mateix un equip d’especialistes treballa en el tema amb la idea de guanyar més autonomia. El museu és i serà sempre municipal i es dota de diners públics i per tant sempre estarà sotmès al control de l’administració. Ens trobem, però, que necessitem òrgans de govern propis perquè ens aquests moments el museu jurídicament no existeix, no té NIF. El que busquem és una fórmula que el faci més visible i més eficaç i que permeti una millor gestió dels pressupostos. L’actual estatus ens fa ser molt poc àgils i ens resta competitivitat i eficàcia. L’ICUB gestiona bé els seus recursos però quan un dels fills es fa tan gran i té una especificitat tan clara i es converteix en buc insígnia de la ciutat com el cas del Picasso, aquest vaixell necessita un propi consell d'administració, uns patrons, incloure assessors, representants de la família...

S'aposta per la fórmula d'un patronat?
El patronat podria ser una conseqüència del nou estatus. El més important de dotar-se d'una fórmula jurídica pròpia és que el museu tindrà més recursos i els generarà per si mateix i tindrà els seus propis òrgans de govern que avalaran el programa i l'aprovaran, sancionaran o no la política d'adquisicions, etcètera.

Quan serà una realitat el nou estatus?
Ha d'estar en marxa l'any que ve, és una exigència que ens hem de posar. Ara que ja han passat les eleccions ens hi hem de posar de ple per fer-ho com més aviat millor. Nosaltres ho tenim tot pràcticament a punt. Abans de vacances tindrem l’informe definitiu i el presentarem ja als responsables municipals. A principis del 2008, cal ja disposar d’un nou estatus. És molt important perquè ens traurem de sobre un sostre que no ens deixa créixer.

Al marge de la nova forma jurídica del museu, quines noves fórmules de finançament i captació de recursos es plantegen?
Les dues coses van en paral•lel. El museu té per davant un recorregut molt gran en termes d'esponsorització i mecenatge, que serà més fàcil desenvolupar quan s'estableixi el nou model. A la vegada hem de buscar noves fórmules de finançament. Aquest no és un museu que es consorciarà però està declarat museu d'interès nacional, la qual cosa vol dir que la Generalitat li reconeix un valor especial que transcendeix més enllà de Barcelona. Estem signant convenis amb altres espais picassians del territori, i jo crec que amb la Generalitat podem arribar a algun acord de finançament. I la via del mecenatge també l'hem d'explotar, perquè tenim capacitat per seduir el sector privat. Però l'hem d’explotar quan estiguem en condicions d'arribar-hi a un acord directament.

Quina línia se seguirà a partir d'ara amb les exposicions temporals?
M'he marcat algunes prioritats de concepte i a partir d'aquí es tracta de veure la manera com les portem a terme. Hem de renovar el discurs a l’entorn de Picasso, hem d’oferir noves lectures i hem d’intentar que les exposicions expliquin coses i ofereixin al visitant una oportunitat de diàleg. A llarg termini intentem posar Picasso en nous contextos, volem buscar noves confrontacions amb la seva obra, mostrar les fonts de les quals ha begut i apostar per una visió transversal, obrint-nos a moltes disciplines: el cinema, la fotografia, el disseny...

L'exposició de Lee Miller ja busca això?
Una mica, sí. Es tracta d’una exposició sobre Lee Miller, no sobre Picasso, amb la qual accedim a una mirada molt privada. Hem de construir noves narratives. Anirem a poc a poc però hem de tendir a fer créixer l’interès per noves lectures de Picasso. Cal que els comissaris s’atreveixin a formular nous discursos sobre l’obra i les recepcions o no recepcions de Picasso en els més joves. Precisament Picasso va ser molt porós al seu entorn, ara hem de buscar noves connexions.

El seu nomenament va generar polèmica i va reobrir aquell vell debat sobre el perfil que ha de tenir el director d'un museu. Des de la distància temporal, com va viure aquell episodi?
Ho vaig viure fatal. Els enemics, però, de moment, encara me'ls trio jo, no al revés. El que dic és que a mi m'encanta que se situï un alt nivell d'exigència a l'entorn del museu. Segueixo demanant que això no disminueixi. Desitjo ferventment que tots els que en el moment del nomenament es van preocupar tant pel futur del museu continuïn tan preocupats i vetllin per un alt nivell d'exigència. Que pressionin. No només perquè això em motiva personalment sinó també perquè crec que al museu li falta ser més exigit per part de la ciutat. Aleshores nosaltres també exigirem més a la ciutat. La pressió externa és necessària per situar el museu al centre de la ciutat i perquè guanyi incidència social.

I més concretament del debat sobre si un museu l'ha de dirigir un gerent o un especialista, què n'opina?
Crec que aquest és un debat fals, no en el meu cas sinó a tots els museus. L'important és quin projecte té el museu, on està situat i què pot aportar i què no la persona elegida per dirigir-lo. Jo la feina que faig és saber fins on arribo i rodejar-me dels que són molt millors que jo. Que el director del Picasso treballa tretze hores al dia i no disposa de dos minuts lliures t'ho puc garantir. I em pregunto d'on traurien temps per dirigir el museu els grans especialistes i investigadors sobre Picasso, a més tots hi estan col•laborant i la relació és excel•lent. La polèmica és absurda. Als anys vuitanta també hi va haver un gran debat sobre qui havia de dirigir els hospitals, si els metges o algú que no sap operar però sap gestionar. Jo sóc historiador de l'art tot i que no sóc especialista en Picasso. Però el projecte que lidero és un projecte estratègic que el que fa és obrir nous fronts: en recerca, en el món universitari, en biblioteca i documentació, en noves línies d'organització de seminaris, en la diversificació de la programació. Els millors investigadors sobre Picasso col•laboren amb nosaltres i tenen més temps que jo per preparar projectes exquisits. Però la direcció estratègica i global és una altra cosa. Evidentment estic d'acord que el director no ha de perdre coneixement, ha de tenir pes i gravetat. Però pel que fa al model no s'ha de valorar si el director és un gerent o no sinó la persona i la seva capacitat per envoltar-se dels millors especialistes. A banda d'això, crec que la polèmica va ser molt interessada.

Ha definit aquest any com de transició. Quan es començarà a notar la seva petja?
Estem immersos en grans transformacions a nivell jurídic, hem canviat l’organigrama, creixem en plantilla, en recursos, tenim en marxa un projecte d’obres importants, hem externalitzat la botiga... tot això és massa important per fer-ho alhora que la materialització del projecte de fons. Els canvis volen temps i de fet, per exemple, l’exposició Lee Miller ja ha estat dissenyada i programada pel nou equip. Crec que la petja s’anirà notant progressivament en el to i en la manera de fer les coses. A partir de la tardor tindrem servei educatiu, no en teníem, tindrem el curs de postgrau, oferirem productes específics per a les escoles, començarem a publicar els seminaris, estem diversificant la programació, estem col•laborant amb moltes altres entitats. Es tracta d’anar obrint nous fronts i guanyar capacitat d’influència i de connexió amb l’entorn. I que comencem a generar noves lectures de Picasso. S’ha de fer Picasso vigent i avançar-nos a com veuran els nens d’ara la seva obra.